Es diu cuir a la pell dels animals quan ha estat adobada per tal de fer-la útil per a confeccionar certs productes pels éssers humans. Les diverses substàncies químiques d'adob fa que les pells siguin dures, menys flexibles i sovint gruixudes i es fan servir per a fer guants, sabates, roba, cinturons, bosses, carteres, portamonedes, seients, sofàs, etc.
Les vaques, els porcs, els cavalls i altres animals són els més utilitzats per a fer cuir. La majoria dels animals són utilitzats també per a menjar-se’ls. Després de portar una vida miserable a les granges industrials en condicions d’amuntegament, patint amputacions de les cues i de les banyes i castracions, o el marcatge sense anestèsia (pràctica que encara es fa a Brasil per fabricar les sabates de pell que portem aquí), són enviats a l'escorxador on viuen els darrers moments de la seva vida envoltades dels crits de por i dolor de les seves companyes i companys.
Les vaques i els bous, aquests gegants amables, són animals molt intel·ligents, amistosos i sensibles que poden recordar coses durant molt de temps.
Les vaques tenen amigues i s’estimen molt entre elles. Dins el seu grup, cadascuna sap quin és el seu lloc i no trenquen les normes. Però quan alguna vaca fa una mala passada se’n recorden i ja no són tan amigues.
Entenen les relacions causa-efecte. Per exemple, poden aprendre com empènyer una palanca per a fer funcionar una font per a beure quan tenen set o obrir un balda per a sortir del lloc on estan tancades. I quan troben la solució a un desafiament s’emocionen igual que tu.
Les vaques també són mares molt afectuoses i protectores de les seves cries, fins i tot fan torns de mainadera entre les amigues per a tenir cura dels i les filles. I si se’ls despista una vedella poden fins i tot saltar les tanques per anar a trobar-la. Unes mares excel·lents, oi?
Poden viure entre 20 i 25 anys però la realitat és que a les granges les maten cap als 6 o 7 anys, quan ja no tenen prou forces per a tenir més filles i fills i deixen de ser productives.
A la majoria de vaques, cavalls i porcs que els trauran la pell per a fer cuir els han criat per a fer carn i llet. Les condicions de vida en les granges són força terribles. Viuen confinats, sense prou espai ni llum natural. Els vedells són separats de les seves mares als pocs dies de néixer, i els fiquen en uns cubicles amb poc espai, perquè els seus músculs siguin molt tous i blancs, fins que tenen uns quatre o cinc mesos i els porten a l’escorxador. Les vaques adultes quan ja no produeixen les quantitats de llet que volen els ramaders són enviades a l’escorxador.
Durant el transport a l’escorxador els animals passen molta por i sovint no els donen aigua ni menjar durant el viatge que, de vegades és molt llarg.
Els processos de preparació o assaonament de la pell poden crear problemes per al medi ambient de diverses maneres.
En primer lloc, es produeix una gran quantitat de residus sòlids. Com a mitjana, l'adob de cada tona de cuir produeix al voltant de 450 Kg de retalls de pell. En segon lloc, l'adobat produeix un volum elevat d'efluents (líquids que s’escolen als corrents naturals d’aigua) contaminats amb substàncies tòxiques com l’alumini, el sulfur de crom i la sosa càustica.
Finalment, l'adobat d'una tona de cuir requereix al voltant de 50 metres cúbics d'aigua, que en acabar el procés conté diverses substàncies contaminants. Si no es tracten adequadament aquests residus sòlids i líquids abans del seu abocament, creen una contaminació considerable.
Els diversos tipus de productes químics utilitzats en els processos d'adobament poden ser una font important de contaminació si s'aboquen directament a l'aigua superficial o en les aigües residuals sense cap tractament. El sulfur crea problemes d'olor que poden donar lloc a mals de cap i nàusees.
L'explotació dels animals que s'usen per a fer cuir degrada els espais naturals on són criats. Alguns països permeten la desforestació de selves i boscos al seu territori per a fer pastures, i a zones àrides la degradació del sòl per la compactació del terra, que porta a l'erosió i a la desertització.
Com que als països amb més recursos econòmics hi ha més control de la contaminació i fan pagar més diners a les empreses per depurar els vessaments i gestionar els residus tòxics, aquestes empreses marxen a països amb pocs diners on la normativa ambiental pràcticament no existeix i s’instal·len allà, contaminant rius i terres i intoxicant persones humanes i animals.
El 85% del cuir que emprem a Catalunya i a Espanya per a fer sabates, sense comptar tot el cuir que es fa servir per a jaquetes, cinturons, bosses, sofàs, etc., es produeix al Brasil en terres de la selva que es desforesten per a criar les vaques. Després aquestes pells s'envien a l’Índia per a adobar-les i tintar-les, i les envien a països asiàtics on faran el calçat que acabarà en les sabateries europees i americanes.
Les condicions laborals dels i les treballadores són molt dolentes. Hi ha moltes finques on es practica l’esclavatge. Enganyen les persones pobres amb promeses sobre la feina que no compliran per a dur-les a llocs desconeguts d’on no poden fugir i les fan treballar moltíssimes hores sense gairebé descans. Les i els treballadors poden rebre una pallissa per queixar-se o no fer el que els ordenen de forma injusta. Amb els sous tan petits que els donen passen fam, no poden anar al metge quan estan malaltes i els accidents mortals a la feina es repeteixen diàriament.
A les adoberies, els àcids i metalls pesats, com olis a base de cianur, derivats del quitrà, el formaldehid i les sals minerals, amb què es tracta el cuir, ha estat relacionat amb la leucèmia que pateixen treballadores i treballadors o persones d'àrees veïnes de la indústria.
A totes les empreses són comunes les llargues i esgotadores jornades de feina, els salaris ridículs que no permeten pràcticament ni alimentar-se com cal, ni evitar els abusos físics i psicològics i les inexistents mesures de seguretat laboral.
La llana és el pèl de les ovelles i altres animals com la vicunya, l’alpaca, la llama, la cabra i el conill d’angora. Però la majoria de llana que utilitzem és d’ovella. Per a obtenir prou llana de cada ovella, els éssers humans han creuat diferents races fins a aconseguir les que més llana donen.
Aquest pèl serveix als animals per a protegir-se del fred i de la calor. En la natura fan la muda dos cops l’any. En canvi les espècies explotades pels humans ja no perden el pèl, així els el poden tallar un o dos cops l’any per a usar-lo en la confecció de roba.
Algunes races d’ovelles tenen tanta llana, que entre els plecs de la pell, amb la suor que se’ls acumula, es fan caus de paràsits i bacteris que fan que tinguin més riscos de patir malalties i infeccions. Una d'aquestes pot ser la miasis, una infecció de pell causada per larves de mosca que troba el millor niu a la pell de les ovelles per a dipositar els seus ous.
Les ovelles són animals gregaris, dolços i sensibles, emocionalment complexos i molt intel·ligents. Estableixen relacions íntimes amb les seves cries i altres membres de la seva comunitat ja que romanen en els seus grups per protegir-se dels perills. A les ovelles els agrada la proximitat i per a dormir es posen totes arreplegades unes contra altres. Als i les petites, les seves mares els hi fan carícies i petons d’ovella.
Poden distingir entre les diferents expressions d'altres animals i poden detectar els canvis en els rostres. Reconeixen i distingeixen entre almenys 50 individus diferents i recorden esdeveniments i imatges durant un període de fins a dos anys. Les ovelles no obliden fàcilment, això fa que puguin recordar i reviure una situació traumàtica durant molt de temps. També expressen les seves emocions de manera visible igual que fem nosaltres.
Les ovelles estableixen forts vincles afectius amb el seu grup social i la seva família. Senten molta por quan són separades del grup o quan se’ls acosta un estrany. Quan no poden veure a membres del seu grup se’ls accelera el cor com quan nosaltres tenim por.
Per aconseguir la llana a les ovelles se les ha d’esquilar. Normalment, l’esquila o xolla es fa un cop l’any abans de l’estiu. En zones més temperades, se’ls pot arribar a esquilar fins a dues vegades l’any.
Les ovelles són porugues de mena i quan les agafen per esquilar-les, que és com es diu a tallar-los els cabells, pateixen molt. Alguns esquiladors van per feina i no paren compte en si els tallen la pell o els fan mal subjectant-les mentre les esquilen. Veure video
La tècnica de l’esquila els pot provocar ferides. Avui en dia l’esquila només es fa amb màquines elèctriques. Es comença per la panxa, seguint per les extremitats i acabant pel coll i el cap.
El tall que fan les màquines de xollar deixar la pell de l’animal sense greix i desprotegit contra el sol, la pluja i el vent. El cos de l’ovella triga aproximadament 20 dies en reconstruir l’estructura de la llana i la protecció amb greix.
La producció de llana per a les nostres peces d'abric, com els jerseis, abrics i flassades, causa problemes al medi ambient allà on es tenen les ovelles, vicunyes o les llames i on són les fàbriques de filat i tintures.
La llana abans d'arribar a ser un jersei calentó i acolorit, ha hagut de passar uns processos que consumeixen molta aigua i deixen uns residus que són difícils de tractar, sobretot en grans quantitats.
L'explotació dels animals que s'usen per a fer llana degrada els espais naturals on són criats. Alguns països permeten la desforestació de selves i boscos al seu territori per a fer pastures, i a zones àrides la degradació del sòl per la compactació del terra, porta a l'erosió i desertització.
El rentat de la llana crua utilitza molta aigua per tal de poder treure tota la brutícia que porta enredada i genera gran quantitat de contaminants. En aquesta aigua residual proliferen els microorganismes que consumeixen molt oxigen i gairebé no en deixen, d’oxigen, per als peixos i les plantes i acaben morint. El tenyit de la llana, també empra molta aigua, a més que els colorants i productes utilitzats en aquest procés, normalment contenen substàncies tòxiques com fenols, metalls pesants o sulfur.
Com que als països amb més recursos econòmics hi ha més control per la contaminació i fan pagar més diners a les empreses per depurar els vessaments i gestionar altres residus tòxics, aquestes empreses marxen a països que tenen pocs diners on la normativa ambiental pràcticament no existeix i s’instal·len allà, contaminant rius i terres i intoxiquen animals i persones.
Amb l’aigua contaminada i cada cop més escassa, les persones humanes i els altres animals que viuen a les zones contaminades, han de viure en condicions poc higièniques que els causen problemes de salut i emmalalteixen amb més freqüència.
Hi ha animals que tenen tota la pell del seu cos completament recoberta d’un pèl dens, suau i atapeït per tal de protegir-se del fred, de la calor o de la humitat. Aquest pèl és tan suau i bonic que hi ha algunes persones que el volen per a elles i es pensen que si el porten a sobre les fa ser més maques i més “guays”. No pensen en com viuen i com moren els visons, les guineus, els conills, les foques o les xinxilles que s’utilitzen en pelleteria
Són uns mamífers carnívors petits que viuen prop dels rius i llacs. La natació és el seu esport preferit i poden capbussar-se fins a 15 metres en una sola immersió. En captivitat no tenen res, no els deixen que nedin, només poden donar voltes dins de la gàbia.
Són cosines del gossos. Viuen en família mentre dura la criança dels cadells i s’independitzen. Són molt espavilades i juganeres. Els agrada tant jugar que de vegades ho fan amb gossos i gats.
Pertanyen a la família dels rosegadors. Són animals molt actius, amb molta picardia i molt socials, que poden viure fins a 15 anys en la naturalesa. Són molt xerraires i es poden passar tota la nit “parlant” amb grinyols, lladrucs i cruixits. També són tímides i sensibles.
Els conills son animals molt socials que els agrada molt rosegar. Fan els seus caus gratant el terra i sempre els mantenen nets i ordenats.
Les mares amb les seves cries estableixen un vincle molt fort, es reconeixen entre si pel so i per l’olor. Les mares alleten a les seves cries durant uns dies abans de sortir al mar per alimentar-se, deixant-les en un grup entre tres i cinc dies, com si estiguessin a l’escola. Quan les mares tornen criden amb el seu lladruc per tal que l’infant les respongui i es puguin trobar.
Se senten més a gust en l’aigua que en la terra ferma. Poden romandre submergides fins a sis minuts. Són molt juganeres i capaces d’utilitzar pedres per a obrir les closques dels crancs i eriçons que es mengen.
La majoria d’animals destinats a convertir-se en roba viuen en granges dins d’unes petites gàbies amb el terra de reixes per tal que els excrements caiguin a una plataforma i no se'ls embruti la pell. Tancats sense gairebé poder moure’s, avorrits i tristos per la manca de llibertat per a poder fer la seva vida, pateixen un gran estrès i acaben fent-se mal ells mateixos o als companys de gàbia. Quan arriben a uns 7 mesos de vida ja tenen la pell prou bonica i gruixuda per vendre-la i els envien a l’escorxador.
Els mètodes que solen utilitzar són sempre els que surten més econòmics sense fer malbé la pell. Totes les formes de matar són injustes, molt cruels i fan patir moltíssim els animals.
També obtenen pell d’animals salvatges que capturen per mitjà de paranys on queden atrapats per les potes, el cap, la panxa o el morro. De vegades els animals aconsegueixen escapar-se del parany mutilant-se. Al quedar esguerrats solen acabar morint per infeccions o sent víctimes fàcils dels seus predadors naturals. Els que no aconsegueixen alliberar-se del cep, poden passar dies abans que vinguin a revisar el parany i patir una mort llarga i agònica.
La petjada ecològica de les explotacions pelleteres és de les més grans de la industria del tèxtil. L'aigua i el sòl dels entorns on són les granges i les adoberies es veuen afectats pels alts continguts de fòsfor i nitrogen dels excrements dels animals engabiats i pels productes químics nocius que s'usen per tractar la pell.
L'alimentació dels animals carnívors que seran morts per a treure'ls la seva pell també provoca un impacte ambiental important. En el cas dels abrics de pell de visó calen 11,4 visons, els quals han ingerit 518 Kg de carn i peix. El que representa una contribució al canvi climàtic com si conduíssim un cotxe 1.250 Km.
La caça amb cep mata de forma indiscriminada a qualsevol animal que caigui en el parany. Alguns d'ells són cries que no arribaran a fer-se grans i tenir descendència, igual que les femelles embarassades que maten en els ceps.
Una altra de les problemàtiques ambientals de les granges pelleteres són els assentaments d'animals de les explotacions als espais naturals de les rodalies, que desplacen a les poblacions autòctones (veure aquí). Són molts els animals que s'adapten al nou medi un cop aconsegueixen escapolir-se de les gàbies pel maneig matusser, les poques mesures de seguretat, els accidents deguts a inundacions, incendis o ventades en granges poc preparades per resistir-los, per l'abandonament de la granja per part dels seus explotadors i en el menor dels casos, per accions d'alliberament.
Els ànecs i les oques són les principals espècies explotades per a obtenir plomissol. En el seu hàbitat natural, viuen en parelles o en grups amb forts llaços d’amistat i migren juntes a centenars de quilòmetres cada any. Quan volen ho fan en formacions de manera que redueixen la resistència a l'aire i els resulta més eficient i poden arribar a volar a una velocitat de 95 Km per hora.
Els ànecs són aus socials que gaudeixen estant amb altres companys. Es passen els dies buscant menjar entre l'herba i a la superfície de l'aigua i dormen junts durant la nit. Els agrada la tranquil·litat i fugen al mínim senyal de perill.
Les oques són animals molt col·laboratius i treballen juntes per assolir els objectius del grup. S’organitzen de forma que els integrants dels grup tinguin les mateixes responsabilitats i tasques, en l’ajut mutu i en no deixar ningú enrere. Es comuniquen constantment per a mantenir-se informades de tot el que fan i per a donar-se ànims durant la migració.
Les oques s'aparellen de per vida, i si la parella mor, tenen un temps de dol igual com ho fem els éssers humans. Els ànecs i oques són també grans mares i pares. Porten els seus aneguets als millors llocs per nedar i menjar encara que estiguin lluny del niu. La mare es treu amb molta cura el seu plomissol per acotxar els seus ous i mantenir-los estalvis i calentons.
Les aus utilitzades per les seves plomes no arriben a nedar en llacs, ni a volar amb les seves amistats, o poder alimentar les seves cries. En comptes d'això, sovint viuen en coberts bruts, amuntegades, sense veure la llum del sol ni respirar aire fresc, fins que són dutes a l’escorxador per a obtenir la seva carn i les seves plomes.
Hi ha, però, algunes granges que volen aprofitar més les plomes i les prenen dels animals vius, els arrenquen les plomes en vida cada 6-7 setmanes. Si durant el procés els fan ferides a la pell, no els hi donen medicació pel dolor i les deixen fins la propera esplomissada. Algunes aus no es recuperen del trauma que suposa i moren. Aquestes mètode es diu plomada en viu i està prohibida per llei. Malgrat que arrencar les plomes en viu està prohibit a la Unió Europea, se sospita que la creixent demanda està convertint aquesta pràctica il·legal en rutinària.
Una altra forma d’aconseguir el plomissol consisteix en prendre les plomes en el moment de la muda fent un raspallat per treure les plomes o el plomissol que estan per caure. Com que la muda no la fan totes les aus alhora ni tampoc a tot el cos, és freqüent arrencar en viu algunes plomes que no estan madures, provocant dolor i ferides a la pell.
Els processos d’obtenció de plomes en viu es fan a la força i no és estrany que algunes aus acabin amb ales i potes trencades.
"Quines sabates més maques que portes!". "M'han regalat un anorac súper calentet”. "La iaia m'ha fet aquest jersei de llana pel fred". “Mira quin rivet més suau té la caputxa”. Són frases que diem sense pensar amb quins materials han fet les sabates, l’anorac, el jersei i el rivet de la caputxa. El cuir, les plomes, la llana i la pell són parts del cos dels animals que usem per a vestir-nos, calçar-nos, abrigar-nos i portar les nostres coses com les motxilles, les bosses o les maletes. La bona notícia és que podem vestir-nos, abrigar-nos, calçar-nos sense haver d’utilitzar la pell ni el pèl de cap animal.
